Sant Jordi 2024

Un any més celebrem Sant Jordi. Els llibres i sobretot els autors són els protagonistes. Però no tot autor té un llibre, hi ha molts escriptors que dediquen la seva inspiració i el seu treball a escrits que rares vegades es troben en un llibre.

La inspiració més veritable és el fruit del treball, de l'experiència i de la inspiració, Estem en un món que les persones valen el que transmeten i només algunes vegades això és cert. Recordo un amic que m'inundava en relats cada vegada més explícits i austers, un dia li vaig dir que els podia concentrar en un llibre i em contesto que no perquè perdrien la seva màgia.

Avui Sant Jordi a la meva ciutat d'adopció, és això llibres i autors, els més genials del món. Sou imprescindibles per a fer brollar, com si en un camp verd sorgissin, milers de vermelles roselles.

La bellesa de les paraules avui ens acompanya, deixem que ens envaeixin plenes de bellesa, anem…

Un año más celebramos Sant Jordi. Los libros y sobre todo los autores son los protagonistas. Pero no todo autor tiene un libro, hay muchos escritores que dedican su inspiración y su trabajo a escritos que rara vez se encuentran en un libro.

La inspiración más verdadera es el fruto del trabajo, de la experiencia y de la inspiración, Estamos en un mundo que las personas valen lo que transmiten y solo algunas veces esto es cierto. Recuerdo un amigo que me inundaba en relatos cada vez más explícitos y austeros, un día le dije que los podía concentrar en un libro y me contesto que no porque perderían su magia.

Hoy Sant Jordi en mi ciudad de adopción, es eso libros y autores, los más geniales del mundo. Sois imprescindibles para hacer brotar, como si en un campo verde surgieran, miles de rojas amapolas.

La belleza de las palabras hoy nos acompaña, dejemos que nos invadan plenas de belleza, vamos…

La cinquena mirada

 

Tots els fotògrafs sabem que, si poses a quatre de nosaltres junts i ens sol·licites realitzar una fotografia del mateix paisatge resulten quatre fotografies que, encara que similars, són diferents entre si. Ahir Marià Ceba ens va demostrar que existeix encara una cinquena imatge, la que vam veure amb ell.

I és que Mariano ens va mostrar la diferència entre integrar una barraca en un paisatge o un paisatge en una barraca.

Mes de dos anys porta ja treballant en aquest projecte personal, ahir estava nerviós, m'hauria agradat -em va dir- mostrar-te abans les fotos perquè em donessis la teva opinió. Realment no cap a falta, un bon fotògraf fa bones fotos fotografiant qualsevol cosa i Mariano, ho sabem tots bé, és un excel·lent fotògraf.

Ens va exposar el seu projecte amb imatges de les tres fases de la seva realització, per a arribar a l'última, la dels resultats amb un publico expectant i completament lliurat. Ahir, va haver-hi un moment en el qual vaig sentir un clic al meu cap, al moment vaig saber que significava un canvi i una pregunta Per què no havia vist jo això mai en les meves sortides al Delta?

Amb unes imatges repletes de llum, de línies i de coincidències, amb uns meravellosos colors pastel i una minuciosa cura en l'enquadrament i en les formes es van presentar davant els nostres ulls algunes de les imatges que aviat, espero, vegem plasmades en una exposició.

Una vegada finalitzat, tantegi l'opinió de diversos fotògrafs, alguns d'ells que esperaven un altre tipus de fotografia, i la resposta sempre era la mateixa, estaven encantats d'aquest “descobriment”

La quinta mirada

Todos los fotógrafos sabemos que, si pones a cuatro de nosotros juntos y nos solicitas realizar una fotografía del mismo paisaje resultan cuatro fotografías que, aunque similares, son distintas entre sí. Ayer Mariano Cebolla nos demostró que existe aún una quinta imagen, la que vimos con él.

Y es que Mariano nos mostró la diferencia entre integrar una barraca en un paisaje o un paisaje en una barraca.

Mas de dos años lleva ya trabajando en este proyecto personal, ayer estaba nervioso, me hubiera gustado -me dijo- mostrarte antes las fotos para que me dieras tu opinión. Realmente no hacia falta, un buen fotógrafo hace buenas fotos fotografiando cualquier cosa y Mariano, lo sabemos todos bien, es un excelente fotógrafo.

Nos expuso su proyecto con imágenes de las tres fases de su realización, para llegar a la última, la de los resultados con un publico expectante y completamente entregado. Ayer, hubo un momento en el que sentí un clic en mi cabeza, al momento supe que significaba un cambio y una pregunta ¿Por qué no había visto yo esto nunca en mis salidas al Delta?

Con unas imágenes repletas de luz, de líneas y de coincidencias, con unos maravillosos colores pastel y un minucioso cuidado en el encuadre y en las formas se presentaron ante nuestros ojos algunas de las imágenes que pronto, espero, veamos plasmadas en una exposición.

Una vez finalizado, tantee la opinión de varios fotógrafos, algunos de ellos que esperaban otro tipo de fotografía, y la respuesta siempre era la misma, estaban encantados de este “descubrimiento”

Deu sense amb Gerard Vergés

 

Diumenge passat vam homenatjar el mestre Gerard Vergés, és un deute pendent que cada any es tenyeix de paraules, de llum i d'agraïment.

Gerard Vergés apareix, en l'àmbit de la poesia catalana contemporània, en 1982 amb un primer llibre, L'ombra rojenca de la lloba, guardonat amb el Premi Carles Riba; quatre anys després, en 1986, veurà la llum Long Play per a una ànima trista; en 1988 veu la llum Lliri entre cards i, després d'un llarg parèntesi de silenci, en 2002 apareix La insostenible lleugeresa del vers, el seu últim llibre.

Quatre títols que conformen, fins al dia d'avui, l'obra poètica de Gerard Vergés i que es van reunir, en 2005, sota el títol L'arrel de la mandrágora. Quatre lliuraments essencialment diferents –tant en la seva construcció arquitectònica com en la seva aparença formal–, però que responen a una mateixa motivació estètica, són peces diferents d'un tot, que es cohesiona, com en el contrallum irisat dels caleidoscopios, acoblant-se els diferents tons en una mateixa veu poètica: una veu personal i perfectament matisada. Quatre llibres que modelen una obra sòlida, complexa, fonamental en l'aparador de la poesia catalana moderna.

Vergés construeix un món poètic compacte, perfectament definit, que s'organitza entorn de tres eixos fonamentals: home, paisatge i temps. L'home és qui s'endevina després de l'artifici del jo poètic i que, al seu torn i paradoxalment, és imatge que aquest mateix jo poètic dibuixa per al lector; dit d'una altra forma, en el retrat d'aquest home que compta hendecasíl·labs i conversa amb nosaltres, els lectors.

Gerard Vergés, farmacèutic, culte, humanista, viatger i lector... Aquest home, el poeta, es perfila sobre un paisatge que sempre és el mateix encara que sigui diferent; paisatge de la infància –la pàtria última de l'ésser humà– que eternitza la retina i transmet la paraula, terres del riu Ebre dibuixades amb una concepció de la naturalesa que, en la seva justificació última, és deutora de la lectura dels clàssics.

El pasado domingo homenajeamos al maestro Gerard Vergés, es una deuda pendiente que cada año se tiñe de palabras, de luz y de agradecimiento.

Gerard Vergés aparece, en el ámbito de la poesía catalana contemporánea, en 1982 con un primer libro, L'ombra rojenca de la lloba, galardonado con el Premio Carles Riba; cuatro años después, en 1986, verá la luz Long Play per a una ànima trista; en 1988 ve la luz  Lliri entre cards y, tras un largo paréntesis de silencio, en 2002 aparece La insostenible lleugeresa del vers, su último libro. 

Cuatro títulos que conforman, hasta el día de hoy, la obra poética de Gerard Vergés y que se reunieron, en 2005, bajo el título La raíz de la mandrágora. Cuatro entregas esencialmente distintas –tanto en su construcción arquitectónica como en su apariencia formal–, pero que responden a una misma motivación estética, son piezas diferentes de un todo, que se cohesiona, como en el contraluz irisado de los caleidoscopios, acoplándose los distintos tonos en una misma voz poética: una voz personal y perfectamente matizada. Cuatro libros que modelan una obra sólida, compleja, fundamental en el aparador de la poesía catalana moderna.

Vergés construye un mundo poético compacto, perfectamente definido, que se organiza en torno a tres ejes fundamentales: hombre, paisaje y tiempo. El hombre es quien se adivina tras el artificio del yo poético y que, a su vez y paradójicamente, es imagen que ese mismo yo poético dibuja para el lector; dicho de otra forma, en el retrato de ese hombre que cuenta endecasílabos y conversa con nosotros, los lectores.

Gerard Vergés, farmacéutico, culto, humanista, viajero y lector... Ese hombre, el poeta, se perfila sobre un paisaje que siempre es el mismo aunque sea distinto; paisaje de la infancia –la patria última del ser humano– que eterniza la retina y transmite la palabra, tierras del río Ebro dibujadas con una concepción de la naturaleza que, en su justificación última, es deudora de la lectura de los clásicos.