Diumenge passat vam homenatjar el mestre Gerard Vergés, és un deute pendent que cada any es tenyeix de paraules, de llum i d'agraïment.
Gerard Vergés apareix, en l'àmbit de la poesia catalana contemporània, en 1982 amb un primer llibre, L'ombra rojenca de la lloba, guardonat amb el Premi Carles Riba; quatre anys després, en 1986, veurà la llum Long Play per a una ànima trista; en 1988 veu la llum Lliri entre cards i, després d'un llarg parèntesi de silenci, en 2002 apareix La insostenible lleugeresa del vers, el seu últim llibre.
Quatre títols que conformen, fins al dia d'avui, l'obra poètica de Gerard Vergés i que es van reunir, en 2005, sota el títol L'arrel de la mandrágora. Quatre lliuraments essencialment diferents –tant en la seva construcció arquitectònica com en la seva aparença formal–, però que responen a una mateixa motivació estètica, són peces diferents d'un tot, que es cohesiona, com en el contrallum irisat dels caleidoscopios, acoblant-se els diferents tons en una mateixa veu poètica: una veu personal i perfectament matisada. Quatre llibres que modelen una obra sòlida, complexa, fonamental en l'aparador de la poesia catalana moderna.
Vergés construeix un món poètic compacte, perfectament definit, que s'organitza entorn de tres eixos fonamentals: home, paisatge i temps. L'home és qui s'endevina després de l'artifici del jo poètic i que, al seu torn i paradoxalment, és imatge que aquest mateix jo poètic dibuixa per al lector; dit d'una altra forma, en el retrat d'aquest home que compta hendecasíl·labs i conversa amb nosaltres, els lectors.
Gerard Vergés, farmacèutic, culte, humanista, viatger i lector... Aquest home, el poeta, es perfila sobre un paisatge que sempre és el mateix encara que sigui diferent; paisatge de la infància –la pàtria última de l'ésser humà– que eternitza la retina i transmet la paraula, terres del riu Ebre dibuixades amb una concepció de la naturalesa que, en la seva justificació última, és deutora de la lectura dels clàssics.
El pasado domingo homenajeamos al maestro Gerard Vergés, es una deuda pendiente que cada año se tiñe de palabras, de luz y de agradecimiento.
Gerard Vergés aparece, en el ámbito de la poesía catalana contemporánea, en 1982 con un primer libro, L'ombra rojenca de la lloba, galardonado con el Premio Carles Riba; cuatro años después, en 1986, verá la luz Long Play per a una ànima trista; en 1988 ve la luz Lliri entre cards y, tras un largo paréntesis de silencio, en 2002 aparece La insostenible lleugeresa del vers, su último libro.
Cuatro títulos que conforman, hasta el día de hoy, la obra poética de Gerard Vergés y que se reunieron, en 2005, bajo el título La raíz de la mandrágora. Cuatro entregas esencialmente distintas –tanto en su construcción arquitectónica como en su apariencia formal–, pero que responden a una misma motivación estética, son piezas diferentes de un todo, que se cohesiona, como en el contraluz irisado de los caleidoscopios, acoplándose los distintos tonos en una misma voz poética: una voz personal y perfectamente matizada. Cuatro libros que modelan una obra sólida, compleja, fundamental en el aparador de la poesía catalana moderna.
Vergés construye un mundo poético compacto, perfectamente definido, que se organiza en torno a tres ejes fundamentales: hombre, paisaje y tiempo. El hombre es quien se adivina tras el artificio del yo poético y que, a su vez y paradójicamente, es imagen que ese mismo yo poético dibuja para el lector; dicho de otra forma, en el retrato de ese hombre que cuenta endecasílabos y conversa con nosotros, los lectores.
Gerard Vergés, farmacéutico, culto, humanista, viajero y lector... Ese hombre, el poeta, se perfila sobre un paisaje que siempre es el mismo aunque sea distinto; paisaje de la infancia –la patria última del ser humano– que eterniza la retina y transmite la palabra, tierras del río Ebro dibujadas con una concepción de la naturaleza que, en su justificación última, es deudora de la lectura de los clásicos.
