Instantes antes de la Gran Desfilada

 

Cada any, l'arribada de la Festa del Renaixement marca en el meu calendari una cita ineludible: la Gran Desfilada i Mostra d’Armis de salvaguarda dels Trasts. No és només un esdeveniment, sinó el batec col·lectiu d'una ciutat que, per uns dies, ha assaborit l'esperit d'èpoques antigues i es retroba amb si mateixa entre capes, estendards i lluents armadures.

La màgia comença molt abans que les primeres notes de la música renaixentista ressonin pels carrers o els tambors marquin el pas solemne dels grups. El meu ritual s'inicia en el Parc Teodor González, aquest pulmó verd i testimoni silenciós on els participants es reuneixen per a ultimar detalls, ajustar els seus abillaments i compartir mirades còmplices abans de lliurar-se a la bullícia de la desfilada.

En aquest racó, entre la calma dels arbres centenaris i la llum daurada que es cola entre les branques, les històries es preparen per a cobrar vida. És el lloc on les espases rellueixen al sol, on els riures i nervis dels qui porten els Trasts es barregen amb l'aroma de la vegetació. Allí, cada any, aprofito l'efervescència d'aquests minuts previs per a capturar l'essència de l'espera: rostres concentrats, mans que ajusten detalls, mirades a l'horitzó.

No podia ser d'una altra manera en aquesta XXVIII edició i, com sempre, la meva col·lecció d'imatges va anar creixent a mesura que el parc s'omplia de color i expectació. Cada instantània és un petit testimoniatge del compromís i la passió que emboliquen als participants.

A poc a poc, el murmuri de veus va in crescendo, senyal que el moment s'acosta. El Parc Teodor González es transforma en un escenari vibrant, on la companyonia es barreja amb el rigor del protocol. Les formacions s'organitzen i, després de les últimes fotos, la desfilada parteix entre vítores i aplaudiments, portant amb si la memòria compartida dels qui, any rere any, mantenen visqui la flama del Renaixement.

Així, amb la cambra penjada al coll i el cor ple d'imatges, sé que he estat testimoni —una vegada més— d'aquest instant previ on tot està per succeir, i on, per un moment, el temps sembla detenir-se per a celebrar la història i la passió d'un poble.