miércoles, 21 de enero de 2026

 

Ayer fue uno de esos días que sé que tardaré mucho en olvidar. Se presentó mi primer libro, un libro de relatos que me hacía especial ilusión compartir, casi como quien abre una parte muy íntima de sí mismo.

Desde pequeño, la literatura ha formado parte de mi vida. Pasé por la poesía, por la escritura epistolar, por ese diálogo silencioso con el papel, hasta que, con el tiempo, encontré mi lugar en el relato. Para mí, cada relato es una forma de arañar la vida, de arrancarle un instante, una emoción, y dejarla suspendida en unas pocas líneas.

Más tarde llegó el blog, creciendo en paralelo a la fotografía. Dos pasiones que, aunque independientes, han acabado por entrelazarse y construir un mismo universo: palabras e imágenes dialogando, acompañándose, completándose.

Pero vuelvo a ayer. Ver la sala llena, veros allí, fue una emoción difícil de describir. Sentí una felicidad profunda, de esas que se quedan dentro. Y sé que, por muchos años que viva, nunca podré agradecer lo suficiente a todas y cada una de las personas que me acompañan su apoyo, su paciencia y su confianza.

Gracias, de corazón, a todas y todos.

No os merezco.

Ahir va ser un d’aquells dies que sé que trigaré molt a oblidar. Es presentava el meu primer llibre, un llibre de relats que em feia una il·lusió especial compartir, gairebé com qui obre una part molt íntima de si mateix.

Des de petit, la literatura ha format part de la meua vida. Vaig passar per la poesia, per l’escriptura epistolar, per aquell diàleg silenciós amb el paper, fins que, amb el temps, vaig trobar el meu lloc en el relat. Per a mi, cada relat és una manera d’esgarrapar la vida, d’arrencar-li un instant, una emoció, i deixar-la suspesa en unes poques línies.

Més tard va arribar el blog, creixent en paral·lel a la fotografia. Dues passions que, tot i ser independents, han acabat entrellaçant-se i construint un mateix univers: paraules i imatges dialogant, acompanyant-se, completant-se.

Però torne a ahir. Veure la sala plena, veure-us allí, va ser una emoció difícil de descriure. Vaig sentir una felicitat profunda, d’aquelles que es queden dins. I sé que, per molts anys que visca, mai no podré agrair prou a totes i cadascuna de les persones que m’acompanyen el seu suport, la seua paciència i la seua confiança.

Gràcies, de tot cor, a totes i tots.

No us mereixo.


Fotografies de Joaquin Ismael 


























Fotografies de Pep Mola



























No hay comentarios:

Publicar un comentario