¿Por qué adoro la fotografía?

Quizá porque una imagen puede hacer mucho más que detener un instante: puede condensar una mirada, una emoción, una historia y, a veces, conseguir que algo efímero termine trascendiendo la propia imagen.

Este fin de semana se ha celebrado en mi ciudad, Tortosa, un festival de intervenciones efímeras de arquitectura. Y precisamente lo efímero puede llegar a traspasar vidas, distancias e incluso fronteras.

Una de las fotografías que realicé durante el festival la compartí en mis redes sociales. Es la imagen que acompaña este texto. La autora de la intervención, Celia de la Fuente Cabranes, me pidió la fotografía y, encantado, se la envié.

Poco después recibí un mensaje suyo:

"Esta misma mañana, ya en Madrid, me he acordado de la foto porque, por casualidad, me ha parado en mi barrio una señora que había estado también en el festival y me ha reconocido. Me ha dicho que le habían hecho un fotón con las flores rojas. Entonces me la ha enseñado en Facebook y era tu foto. ¡Era la mujer del paraguas verde! Resulta que es la madre de uno de los arquitectos autores de la intervención de las mandarinas. Quería compartir esta historia contigo".

Su correo me emocionó.

Porque aquella fotografía había dejado de ser simplemente una imagen de unas flores rojas en Tortosa. Se había convertido en el punto de encuentro de varias historias: la mujer del paraguas verde, la obra de Celia, los arquitectos de otra intervención y una conversación casual en una calle de Madrid.

Y pensé, una vez más, en por qué adoro la fotografía.

Porque nunca sabemos hasta dónde puede llegar una imagen. Fotografiar es atrapar lo efímero antes de que desaparezca, pero algunas fotografías tienen la capacidad de hacer que aquello que debía durar un instante continúe viviendo en la memoria.

Aquel día fotografié unas flores. Sin saberlo, también estaba fotografiando una historia que todavía no había sucedido. 

A Cel Obert: Artèria

 

Artèria, de Marta Chavarria Miró

El Festival d’Intervencions Efímeres A Cel Obert té com a objectiu fomentar l’interès dels ciutadans i dels visitants pel patrimoni arquitectònic i cultural de Tortosa. Durant uns dies, espais històrics i racons singulars de la ciutat es transformen en escenaris de creació contemporània, acollint intervencions concebudes específicament per professionals del món de l’art, el disseny i l’arquitectura.

El festival proposa així un diàleg entre l’espai, la memòria i la creació artística, fent que llocs que sovint formen part del paisatge quotidià de la ciutat siguin percebuts des d’una nova perspectiva. Les intervencions són efímeres, però durant el temps que romanen instal·lades aconsegueixen modificar la manera com recorrem, observem i experimentem aquests espais.

En aquesta edició, el Passatge Franquet acull Artèria, una proposta de Marta Chavarria Miró que parteix d’una idea senzilla però potent: convertir un espai de pas en un organisme viu.

Habitualment, un passatge és un lloc de transició. Un espai que connecta dos punts i que travessem gairebé sense aturar-nos, amb la mirada posada en el lloc on volem arribar. Artèria proposa canviar aquesta percepció i convertir el passatge en una autèntica artèria urbana, un conducte pel qual circula la vida de la ciutat.

La metàfora del cos humà es trasllada així a l’arquitectura. Igual que una artèria permet que la sang circuli i arribi a diferents parts del nostre organisme, el passatge permet el moviment de les persones i connecta espais que formen part del teixit urbà.

En aquesta proposta, però, el més interessant és que el vianant deixa de ser un simple usuari de l’espai i es converteix en part de la pròpia instal·lació. Cada persona que travessa el passatge activa, d’alguna manera, aquest organisme imaginari. Els seus moviments formen part del flux que recorre l’artèria i dona sentit a l’obra.

El trajecte deixa així de ser únicament un desplaçament entre un punt d’origen i un punt de destinació. Caminar es converteix en una experiència, i el recorregut, en una manera de relacionar-se amb l’espai.

Artèria ens convida a mirar els espais de pas d’una altra manera. Allò que habitualment considerem un lloc secundari, simplement funcional, es transforma en un espai protagonista, capaç de generar sensacions i d’establir una relació diferent amb les persones que el recorren.

La proposta posa també en valor una idea molt vinculada a l’essència d’A Cel Obert: l’arquitectura no és només allò que contemplem, sinó també allò que vivim i recorrem.

Durant uns dies, el Passatge Franquet deixa de ser només un lloc per anar d’un punt a un altre i es converteix en una artèria simbòlica de Tortosa. Un espai on cada pas, cada moviment i cada persona formen part d’un mateix flux.

La ciutat també té venes, artèries i batecs. I nosaltres, quan la recorrem, en som la circulació.

A Cel Obert: Horitzons subjetius

 

Horitzons subjectius, de Sílvia Isach Saumell

El Festival d’Intervencions Efímeres A Cel Obert té com a objectiu fomentar l’interès dels ciutadans i dels visitants pel patrimoni arquitectònic i cultural de Tortosa. Durant uns dies, espais històrics de la ciutat es transformen en escenaris per a la creació contemporània, acollint intervencions concebudes expressament per professionals del món de l’art, el disseny i l’arquitectura.

Aquest diàleg entre patrimoni i creació artística permet descobrir espais que formen part de la memòria de la ciutat des d’una perspectiva diferent. Les intervencions, pel seu propi caràcter efímer, modifiquen temporalment aquests indrets i ens conviden a mirar-los amb uns altres ulls.

En aquesta edició, l’antiga capella del Convent de les Serventes de Jesús acull Horitzons subjectius, una instal·lació de Sílvia Isach Saumell que reflexiona sobre la percepció, la natura i les diferents maneres que tenim d’interpretar el món que ens envolta.

L’obra es planteja com una instal·lació lumínica en què el paisatge es converteix en una metàfora de la percepció humana. En la foscor de l’espai, uns arbres dibuixats amb llum apareixen davant nostre i van transformant-se a mesura que canviem de posició.

No hi ha, per tant, una única imatge ni una única manera de contemplar l’obra. El que veiem depèn del lloc des d’on observem, del nostre moviment i de la nostra pròpia mirada. La mateixa realitat pot mostrar-se de maneres diferents segons qui la contempla i des d’on ho fa.

Els arbres, aparentment immòbils, es converteixen així en una representació d’una natura canviant i subjectiva. La llum, en lloc de limitar-se a il·luminar l’espai, es converteix en l’eina que construeix i modifica la nostra percepció.

Horitzons subjectius ens recorda que la realitat no és necessàriament una imatge fixa, sinó una experiència que es transforma segons la nostra mirada. Cada espectador aporta a allò que observa el seu propi bagatge, les seves experiències i també els seus condicionants. Allò que per a una persona és evident, per a una altra pot adquirir un significat completament diferent.

En aquest sentit, la proposta reivindica la diversitat de punts de vista i ens convida a qüestionar la nostra manera habitual de mirar. L’obra planteja una invitació a observar amb més calma, amb més consciència i, sobretot, amb més respecte envers les diferents formes d’entendre i interpretar el món.

I és precisament aquí on la instal·lació troba una de les seves reflexions més interessants: mirar també és interpretar.

En un festival dedicat a intervenir espais patrimonials, aquesta obra estableix, a més, un diàleg molt particular amb l’antiga capella. La llum, la foscor, l’arquitectura i les formes vegetals creen una atmosfera que transforma temporalment l’espai i en modifica la percepció.

Una intervenció que ens convida a aturar-nos, canviar de lloc i tornar a mirar.

Perquè de vegades no cal canviar allò que tenim davant dels ulls; només cal canviar el lloc des d’on ho contemplem.