Sant Jordi 2026

Una de les coses que més admiro de la gent que forma aquest país és la importància que donen a una cosa tan aparentment abstracte com és l’associacionisme i la cultura. Eixa necessitat de trobar-se, de crear, de compartir, de construir comunitat des de l’intangible. Fa pena, per això, veure fins a quin punt els que ens governen estan tan lluny d’aquesta realitat, confonent el que ells pensen que cal amb el que realment sentim i necessitem com a ciutadans.

Però avui no vull parlar d’aquesta distància.

Avui vull parlar d’una de les festes més boniques que tenim: Sant Jordi.

Una celebració que va més enllà de el festiu per convertir-se en un acte quasi íntim i col·lectiu alhora. Un dia en què els carrers s’omplen de llibres i de roses, i amb ells de poemes, d’històries i de somnis. Sant Jordi és la sublimació de mil i una aventures, la bellesa d’una flor i d’una pàgina compartint un mateix batec. És, d’alguna manera, una manera d’entendre la vida.

Els carrers es transformen. Llibreries, biblioteques i molts altres espais ixen al carrer per trobar-se amb la gent. I nosaltres, els ciutadans, recorrem aquest paisatge efímer amb una barreja de curiositat i emoció, aturant-mos aquí i allà, deixant-mos seduir per una portada, per un vers, per una conversa inesperada.

Enguany, a més, ha tingut per a mi un significat especial. La meva petita incursió en la literatura ha deixat de ser una cosa íntima per fer-se visible. I jo, que sempre m’he sentit un enamorat de la imatge, de les paraules i de la vida, m’he trobat formant part d’aquestes parades, d’aquest flux constant de mirades i d’històries.

No insistiré més en les sensacions.

Us deixo, simplement, unes imatges fetes per amics que van saber capturar l’essència d’aquell dia.

Gràcies, de tot cor, a tots.

--------------------------------------------------------------------------------

Una de las cosas que más admiro de las personas que forman este país es la importancia que otorgan a algo tan aparentemente abstracto como el asociacionismo y la cultura. Esa necesidad de reunirse, de crear, de compartir, de construir comunidad desde lo intangible. Resulta, por ello, especialmente triste comprobar hasta qué punto quienes nos gobiernan se encuentran alejados de esa realidad, confundiendo lo que creen necesario con lo que verdaderamente sentimos y necesitamos como ciudadanos.

Pero hoy no quiero detenerme en esa distancia.

Hoy quiero hablar de una de las fiestas más hermosas que tenemos: Sant Jordi.

Una celebración que trasciende lo festivo para convertirse en un acto casi íntimo y colectivo a la vez. Un día en el que las calles se llenan de libros y de rosas, y con ellos de poemas, historias y sueños. Sant Jordi es la sublimación de mil y una aventuras, la belleza de una flor y de una página compartiendo un mismo latido. Es, en cierto modo, una forma de entender la vida.

Las calles se transforman. Librerías, bibliotecas y tantos otros espacios salen al encuentro de la gente. Y nosotros, los ciudadanos, recorremos ese paisaje efímero con una mezcla de curiosidad y emoción, deteniéndonos aquí y allá, dejándonos seducir por una portada, por un verso, por una conversación inesperada.

Este año, además, ha tenido para mí un significado especial. Mi pequeña incursión en la literatura ha dejado de ser algo íntimo para hacerse visible. Y yo, que siempre me he sentido un enamorado de la imagen, de las palabras y de la vida, me he encontrado formando parte de esas paradas, de ese flujo constante de miradas y de historias.

No insistiré más en las sensaciones.

Os dejo, simplemente, unas imágenes tomadas por amigos que supieron capturar la esencia de ese día.

Gracias, de corazón, a todos.