Nada mejor que la lluvia para reflejar sentimientos. La vida me ha regalado oportunidades maravillosas como la de conocer a personas a las que nunca hubiera pensado conocer. Una de ellas es el escritor Jesús M. Tibau.
Hace unos días y a raíz de unas fotos que publique, estuvimos hablando de Ribadesella. El recuerda con cariño su estancia allí y salió el tema de un cuento que forma parte de su libro "I un cop de vent els despentina"
Hoy puedo compartirlo con vosotros.
Jesús expresa sentimientos con sus palabras y yo lo intento con mis fotografías...
PLOURE
M’agrada quan plou amable, com avui; pots anar amb cotxe sense por i abaixar la finestreta sense que se’t mulli el seient, i t’entra aquella olor de terra mullada que a tothom li agrada tant. No cal posar els neteja parabrises a tota marxa, sinó lentament, al ritme d’una música que relaxi.
Les gotes cauen, no es llencen contra nosaltres amb ràbia, com si ens tinguessin mania o enfadades pel tracte indigne que infligim al món els éssers humans. No, avui les gotes cauen, una després de l’altra, sense pressa per arribar i, quan toquen el terra, fan un soroll suau que no espanta, xip-xip, i la claraboia no es torna un timbal furiós, ni surten goteres, ni les rodes dels cotxes esquitxen la gent. No baixa enfurismat el Barranc de Fullola, ni arrogant la Riera de Riudoms.
Quan plou amable la roba estesa no s’enfada, perquè les gotes fan pessigolles als llençols i un mocador de butxaca protesta perquè la pluja el discrimina: només l’han tocat tres gotes! Algú, amb no gaire bona vista, ha d’obrir la finestra i treure la mà per assegurar-se que plou. Els paraigües caminen tranquils, sense por que un cop de vent els giri de l’inrevés.
Aquesta mena de ploure em recorda els dies que vam passar a Ribadesella. Travessant el pont no estàvem segurs si plovia, i ens havíem de fixar en el riu per notar l’impacte subtil de la pluja, que queia dolçament surant en l’aire. Ens feia gràcia aquella pluja tova, quasi imperceptible, com una carícia tendra després de fer l’amor, i caminàvem abraçats, en direcció a la platja. Els núvols baixos, el riu i el mar, es fonien en un punt, cosits per la pluja; i al costat mateix, els carrers de la part vella del poble on, en aquella hora, s’escanciava alegre la sidra. Érem feliços, amb l’aire esquitxant-nos el rostre, el brogit de les ones de fons, la nit reflectida a l’aigua del riu i una gota, quasi invisible, al vidre de les ulleres.
Normalment, aquí no en sap de ploure tou. Els núvols tenen més mal caràcter, s’encabriten de seguida, i a la mínima… au, tot per avall! com si els fes enveja el riu. No tenen prou paciència, s’enfaden, discuteixen, sovint reneguen llamps i trons, i l’aigua arrossega fang, i la ciutat s’omple de bassals.
Aquell va ser un dia així. El Teodor Gonzàlez, l’Argentina i el Ramon Berenguer IV baixaven a l’ample; els embornals, mig embussats de terra i rames, no donaven abast per engolir l’aigua que s’acumulava a la vora del parc; els cotxes feien sonar inútils clàxons i la gent duia mullats els baixos dels pantalons. Vam discutir de nou, per última vegada, amb el so de fons de les gotes i la ràdio del cotxe que sonava inútilment. Amb un cop de porta desaparegué per sempre rere la cortina d’aigua, amb els cabells xops, mentre el parabrises s’embafava. Un policia feia sonar el xiulet, i m’indicava amb gestos enèrgics que avancés d’una vegada; però jo no sabia quina direcció prendre.
Ara, quan plou d’aquesta manera, més m’estimo no sortir de casa, i preparo les espelmes perquè, més d’un cop, la llum se’n va.
Es un cuento que tuvo vida
